Gastroenteritis postelectoral

Després de la desfeta electoral d'Esquerra, cal fer un exercici d'autocrítica (una més) i analitzar què ha passat. Primer han estat nombrosos militants i simpatitzants que ens han abandonat per diversos motius que ja analitzarem més endavant. Jo sempre he cregut amb el projecte d'Esquerra, sempre. I la direcció d'uns i altres no faran que canviï d'opinió. Tant si es queda en Puigcercós com si se'n va jo continuaré creient-hi. O vosaltres deixeu de ser del Barça, per exemple, si hi ha un president o altre?
Malgrat tot, però, la fragmentació de discursos independentistes diversos ha provocat aquesta brutal derrota. De fet, si sumem el % de vots de SI, RCat i ERC, veurem que el vot independentista ha baixat, només, un 2,3%, el mateix %, més o menys,  que ha perdut, per exemple, ICV-EUA. A això li hem de sumar uns quants independentistes enganyats o equivocats que han votat CiU. Aquest fet ens demostra que l'independentisme no està en crisi, ans al contrari.
Davant d'aquesta situació convé establir coalicions, pactes electorals, etc. per sumar i no fragmentar. Mireu que cohesionada està sempre la dreta!! En Mas i en Duran-Lleida no es poden suportar, però sempre van junts. Potser n'hauríem d'aprendre...
És cert, també, que el militant, simpatitzant i votant d'Esquerra sempre ha estat molt crític. Potser més que el de qualsevol altre partit. Potser hauríem d'aprendre a no ser-ne tant i mirar de sumar. Tot sembla culpa d'Esquerra...
El nostre pas pels dos governs tripartits ens han fet perdre una part de l'electorat, sí, però penso que no ha estat el motiu de la davallada. Penso que som molts els que valorem molt positivament el nostre pas pel govern. Això ens ha donat la possibilitat d'haver legislat a favor de les polítiques socials, de llengua, haver protegit entitas catalanes, haver gestionat la cultura catalana, etc. Qui es podia imaginar que en el govern Montilla es podria aprovar la llei del cinema com s'ha fet! I això és només un exemple. CiU amb 23 anys no en va ser capaç i ara ja parla que negociarà amb les empreses cinematogràfiques! El que sí és una realitat és que en el nostre país no hi ha una cultura de governs amb més d'un partit i això és una llàstima. Esquerra, per exemple, és poc provable que guanyi unes eleccions amb majoria absoluta, al menys a curt termini. Suposo que tothom hi estarà d'acord. L'única manera d'accedir al govern, doncs, és a partir de pactes amb altres partits. Amb quin? Amb el que puguem aplicar més part del nostre programa. I áixò la gent no ho entén. En una coalició de govern no s'aplica el 100% del programa de cada partit sinó el que s'estableix en el document que es consensua amb els altres partits: el programa de govern.
Penso que els independentistes d'esquerres ens hem de posar les piles, treballar i no flagelar-nos tant. Hem de passar dels romanticismes i evolucionar cap a l'Esquerra del futur. Com ha de ser? La que resulti després d'haver fet els deures. Que s'ha de canviar el nom? Es canvia. Que s'ha de canviar el president? Es canvia. Que ens hem de juntar amb SI? Doncs ho fem. Entre tots ho farem i penso que el país s'ho mereix. Al cap i a la fi el partit és només un instrument el que compta és el país.

En Martí Rosselló. Després.


Ja han passat dies des que en Martí ens va deixar. Després de l'enterrament-casament, després dels nombrosos escrits als seu bloc, després d'haver-ho anat parlant amb la gent del carrer, després d'haver-lo anat buscant inconscientment pels carrers i les places, després de... al final ja m'ho crec: en Martí ens ha deixat. Quina merda!
La vida és així. Ja ho diu la cançó: "la vida és bonica però a vegades complicada...".
Des del meu modest bloc, el qual vaig posar en marxa gràcies a una conversa a l'Amistat amb ell, li he volgut retre el meu homenatge.
Una abraçada fins a l'infinit.
I com que jo no sé escriure (ja m'agradaria!) recorro a un mestre per expressar-me.





DESPRÉS - MIQUEL MARTÍ I POL

No serà falaguer, l'estiu, i la tardor

-saps prou com l'estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s'escurcin els dies te'm faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure'ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t'endurà de nou quan se m'endugui.